miércoles, 31 de agosto de 2016

"De categoria"




“Quan vaig complir 18 anys, un bon amic m’envià un ramell de roses roges. Jo vivia aleshores a Massamagrell, el meu poble. El meu amic treballava a València i d’allà em va enviar el ram. Vingué a dur-lo un home prou major que ni parlava valencià. Vingué en el ‘trenet’ (encara no hi havia metro) tot carregat amb un ram de divuit meravelloses roses roges. Encara recorde el rebombori quan va picar el timbre i el varen veure entrar... "Xica, veges, que pregunten per tu...". Vaig aguaitar i em va preguntar el nom i en confirmar que jo era jo, em va donar el ramell. I tirà a anar-se’n de seguida... Va ser quan començà aquell home a quedar-se bocabadat... No recorde cap persona que haja vingut a casa dels meus pares i que se n'haja anat de vuit. Cap ni una. Quan no eren unes carxofes, eren unes taronges, unes albergines, o unes bajoques acabades de collir. O unes poquetes faves per a fregir i omplir una pataqueta del forn. O una carabassa per a torrar.


Añadir leyenda
Al sant home que havia vingut xino-xano des de València amb divuit meravelloses roses roges, li tocà una colflor. Una blanca, preciosa, cruixent, tota humida encara, i quasi tan gran com el ramell de roses. La cara de perplexitat d’aquell home era un poema. No era massa xarraire i només deia, 'gràcies, gràcies, gràcies', amb veu baixeta i amb ganes d’eixir de la situació. Les veïnes el varen veure eixir amb la colflor i ja podeu imaginar-vos el joc que va donar l'anècdota. Per a mi és una d’eixes coses que recordaré tota la vida i que conte quan vull explicar com és la meua família (de generosa), i com és ser d’un poble de l’Horta Nord on totes les nits es fica el bullit al foc amb la verdura acabada de collir del camp. Una sort, a què sí?”




Quan Vicent Marco em va demanar que li explicara què significava per a mi ser de poble, i que li contara què em feia sentir així, per al pròleg del seu llibre, em vaig recordar de seguida d'aquesta anècdota i no vaig dubtar en triar-la. Ha sigut una lectura que he gaudit amb la meua mare aquest mes d'agost i que ens ha fet riure i reviure aquell dia tan especial, quan mon pare encara estava, un home que no deixava que ningú isquera de sa casa amb les mans buides... I no és reviure una manera de tornar a viure una miqueta?... Moltíssimes gràcies, Vicent, ha estat un plaer col·laborar en De categoria, i amb companys com Vicent Mifsud, de Tavernes de la Valldigna, que conta el dia aquell que... ;-) 

GuardarGuardar

jueves, 26 de noviembre de 2015

#gràciesprofes

 



"Guionista i escriptora, Fani Grande recorda amb tendresa els seus primers contactes amb la llengua i reivindica en aquest testimoni la necessitat de donar a la llengua l'espai que es mereix". 

miércoles, 5 de agosto de 2015

Estratigrafia audiovisual

A qualsevol teatre arreu del món s’alça el teló i tothom espera que no abaixe fins a l’últim acte. Eixa rutina ancestral es va veure alterada a València en una ocasió. Va ser al Teatre Olympia, any 1995. Es representava l’obra Deixa’m la dona, Pepet, dirigida i protagonitzada pel mític artista Joan Monleón. El teló va pujar, va eixir Monleón i, en començar el seu parlament, es va adonar que només hi havia quinze o vint persones a la primera fila; la qual cosa no era normal perquè eixe dia s’esperava una fotracada de gent que venia en autobús des d’un poble de l’Horta Nord, ara no recorde quin. Monleón es va quedar mirant cap al pati de butaques amb eixa expressivitat tan seua i una senyora del públic li va explicar, com si parlara en la seua veïna, que l’autobús s’havia retardat un poquet perquè hi havia molt de trànsit a l’entrada de València. Joan Monleón, amb la mateixa espontaneïtat de veïnat, li va dir que no patira, que esperaria fins que entrara la resta del públic per tornar a començar. Tornà a bambolines i el teló va abaixar altra vegada. Al cap d’uns minuts s’escoltà el rebombori del públic entrant al teatre entre rialles i comentaris en assabentar-se de què havia fet Monleón. Una vegada estigueren tots asseguts, el teló tornà a pujar i començà la funció des del principi. No cal dir com va ser aquell dia l’aplaudiment del públic.

És cert que el Monle, com era conegut, tenia el públic guanyat i així ho demostraven cada dia les audiències del programa de televisió, El Show de Joan Monleón, que presentava en Canal 9. Eixe dia, a més, els espectadors es varen sentir còmplices d’aquell espectacle teatral que no havia volgut començar sense ells. Ho sé ben bé perquè estava a l’escenari bocabadada amb la resta d’actors i actrius que tinguérem la sort de compartir escenari amb el Monle, i que estàvem fascinats amb el que acabava de fer l’artista. “Damunt que paguen i vénen de tan lluny no han de veure l’obra des del principi?”, ens digué. “El Monle és així, i el que vol és que la gent ho passe bé. I si ha de tornar a començar, comença i au!”, recorde que em va explicar algú de la companyia teatral. Que tu ara diràs que a quin sant et parle a aquestes hores del plistocé televisiu de la desventurada Radiotelevisió Valenciana. I potser tens raó i només cal mirar endavant a hores d’ara, però de la mateixa manera que un paleontòleg vol esbrinar el present i construir el futur amb ajuda del que li diuen les restes arqueològiques, em fa l’efecte que és bo tornar un moment als primers estadis d’RTVV i fer una etnografia audiovisual per dessoterrar algun fòssil televisiu, tot i que necessitem emprar carboni 14 per aprendre alguna cosa.

"Deixa'm la dona, Pepet", al Teatre Olympia de València

Amb els anys, la televisió que feia el Monle ha tingut un reconeixement que no va gaudir en aquells moments, quan molts escrivien en un confeti la crítica televisiva d’un espai amb el qual se sentien partícips milers de valencians. El Show de Joan Monleón era un producte d’entreteniment sense més pretensions, et podia agradar més o menys, però no ofenia la intel·ligència del públic al qual anava dirigit. Un producte honest, a parer meu, que complia la seua funció, com altres programes que fins i tot obtingueren premis per la seua qualitat com és el cas de Medi Ambient. Imagina que es trasllada aquest concepte d’honestedat i respecte per la intel·ligència del públic a tota la graella de programació de la ràdio i de la televisió: informatius, esports, infantils, culturals, debats, ficció fins i tot... Si això passara, es recuperarien amb tota seguretat els teleespectadors i els radiooients perduts pel camí al llarg d’aquests últims anys, i que sovint han sigut tractats exclusivament com votants. I tothom sap que als votats no cal oferir-los programació, en donar-los propaganda hi ha prou.

Decidits a cavar fons en aquelles bones intencions del passat audiovisual valencià, caldria recuperar urgentment als professionals del sector. Recuperar-los com fan els arqueòlegs quan trauen amb cura els trossets de fang que completaran la gerra sencera al laboratori. L’audiovisual valencià intenta encara endreçar-se després del tancament a boca de canó policial d’RTVV, una empresa que, poc o gens, era un centre de producció que, poc o gens, dinamitzava el sector. Hi ha moviments que donen alé, com és el cas de la MESAV (Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià), però si no es prenen les decisions adequades, potser la pròxima espècie en extinció que s’estudie als llibres sobre aquest tema siga “el sector de l’audiovisual valencià”… Una programació que no insulte la intel·ligència, un públic còmplice i bons professionals, serien tres puntals on assentar qualsevol projecte de mitjans de comunicació de qualitat i públics que vulga marcar distàncies amb el que ja ha fracassat. Seria fonamental no buscar els professionals als partits polítics, ni als familiars dels polítics, ni als amics dels familiars dels polítics, ni als coneguts dels amics dels familiars dels polítics, ni als nebots, cunyats, oncles o amants dels coneguts dels amics dels familiars dels polítics... Però, bé, això ja seria parlar del Govern i, la veritat, no tinc ganes de grapar-me el fetge una altra vegada.


* Article inclós al llibre: "Passat, present i futur d'RTVV", publicat en format digital i en edició bilingüe. Un recull de textos coordinat per Josep Rodríguez i Santonja. Compta amb l'assessorament de Guillermo López, Ricardo Morant i Fernando Romo. Amb textos de: Vicent Mifsud, Julià Àlvaro, Esperança Camps, Andrés Boix Palop, Alvar Peris Blanes, Miquel Francés, Josep Mª Vidal Beltrán, Gulliermo López García, Mónica García, Jordi Cabezas, Francesc Miralles, i Gonzalo Naya. 




viernes, 20 de marzo de 2015

Presentació a la Llibreria Alibri (*)

(*) Mentre escoltava al periodista Rafael Bigorra l'altra vesprada a Barcelona, vaig pensar que a molts lectors i companys d'RTVV els agradaria escoltar les seues paraules. Com que no us podia dura a tots cap allà, he dut les seues paraules ací. Em fa il·lusió compartir-les amb vosaltres.

"Bona nit.

Amics lletraferits, Fani, amb el teu permís vaig a passar un, dos o tres motxos.

Quan l’editorial CientoCuarenta em va proposar presentar el llibre d’una expresentadora de programes televisius per nens i que parlava la meva mateixa llengua de seguida vaig pensar que coneixeria en persona a Leticia Sabater. Però vaig pensar,  ‘mira, si paguen...’

Però les coses no son sempre com un s’imagina i al final ha resultat que hi havia un altre nivell, un altre mon. I és molt millor.  M’he trobat amb Fani Grande a la presentació del seu llibre. El llibre de la filla d’un llaurador d’un poblet de l’Horta Nord. Poble de grans pilotaris del trinquet, per cert.

No he fet servir el nom de Leticia Sabater gratuïtament, ara,  m’ha ajudat a començar la presentació d’un llibre, cosa que jo no estic acostumat a fer. Em refereixo a presentar llibres, no de parlar de la friki rossa. Volia evitar que us grapéssiu el fetge, així d’entrada.

Una de les primeres coses que em va dir Fani quan ens vam conèixer era que la seva desaparició de les pantalles de la malaurada RTVV va ser la seva negativa a perpeturar-se com a presentadora de programes infantils. “No vull ser una Letícia Sabater”, em va dir.  Desprès de “A la babalà”, acompanyada per Diego Braguinsky,  un programa que era una espècie de “Super3” de València, no va haver-hi mes ofertes atractives per ella a Canal 9  i va quedar a la tramoia d’una empresa que ha resultat ser, pels de dalt, una cova d’Ali Baba ara devastada i tancada per no haver de pagar ni a una dona de fer feines que tregui les teranyines. Per les hemeroteques trobareu brillants gestos, per exemple de l’excap de personal Vicente Sanz, el que anava dient "Hay que ir por la vida con paso de buey, ojo de lince, diente de lobo y cara de bobo”. De parlar dels seus genitals ja se’n ocupa la justícia. O el cas de Lola Johnson, exdirectora general, especialista en mirar cap un altra banda quant es podria estar  vexant la dignitat d’unes treballadores.

Això si; 1.695 treballadors al carrer. Com en aquest ofici de periodista, com en el de gàngster, ens coneixem tots, a més de Fani, un seguit de bons amics estan avui a l’atur. Alguns s’han pogut reinventar dins el nostre camp, altres malauradament no i estan fent feines dignes, clar, però molt lluny del periodisme. No és el cas de Fani. Altres no han trobat camí....

Precisament avui llegia que el 67% dels periodistes de l’Estat Espanyol  ha viscut un ERE en la seva  empresa en los últims cinc anys i el 76% una reducció de salari. Son dades de l’Asociación para la investigación en semiótica y comunicación, SEMIOTYCOM. 

Arran d’aquest afer de la tele valenciana, Fani i jo ens varem conèixer virtualment via twitter el 24 d’abril, l’endemà del dia del llibre, del 2012. I va ser, precisament, comentant un article que ella havia publicat molts mesos abans a EL PAIS, parlant de l’estat de decadència de RTVV. Un article que ha resultat ser el desencadenant de tot plegat.

A tall anecdòtic afegir que a la nostre primera conversa tuitera sobre el periodisme d’aquell dia s’hi va afegir una noia de Madrid, Aixa Bonilla, que va etzibar: “Twitter ens ha donat coses precioses, com poder discutir  sobre el que no tenim ni puta idea amb algú que mai no coneixerem.” No ha estat el cas nostre, però en general, no deixa de ser cert.

Enllaça perfectament aquest twiit  amb aquella idea de Gilbert Keith Chesterton quan va dir que el periodisme consisteix, essencialment, en dir “lord Jones ha mort” a persones que no sabien que Lord Jones existia.”

Oficialment Fani no és periodista. Com deia Pla, abans el periodisme es feia  “amb un paper i llapis, ara per arribar a aquest ofici  van a col·legi cada dia”. Jo vaig anar a cole cada dia, però canvieu el paper i el llapis per l’ordinador o la tablet i som allà mateix. I Fani, en el “Fèmur”, fa periodisme d’avantguarda, però amb els sistemes de vella escola que tenia com eines principals  la curiositat, la investigació i l’erudició. Ella no té un trist títol penjat a una paret o embolicat en un farcell de mèrits. Té sentit comú, interès, cultura en majúscules i delicadesa. I atenció; la tecnologia no és finalitat. És eina.

Aquesta reflexió ve arran que Fani va elegir el blog com primera eina. Cada post de “El fèmur de Eva” te la quantitat justa  d’enllaços amb referències a textos , musiques, o complements enciclopèdics,  que denoten una curiositat i una exigència  que ja voldrien per si molts col·legues de la meva professió i que espero que molt aviat també sigui la professió de la Fani, o no.

Perquè el periodisme és un ofici molt dignificant que permet, entre d’altres coses,  el luxe de treballar per la nit per explicar a  gent de bona i mala vida que s’ha estimbat un autobús  al Brasil amb el trist resultat de 17 morts. És un de tants regals que s’ha fet a l’avorrida audiència dels grans mitjans de comunicació. La millor manera que la gent no s’assabenti de res es donant-li milers d’informacions cada dia, mal explicades, sense context. L’encapçalament dels espais informatius  l’ocupa, depenent  de les modes, un monotema o altre de forma cíclica. Quan no és un és un altre. És igual. Ja diran els de dalt què hem de dir.

Afegir que aquest tema de l’autobús brasiler, per exemple, ens ho explicaran fredament, 50 mitjans, en tots idiomes. Nomes els que saben fer  lectures interpretatives  se’n sortiran. Ens en sortirem.

Arrán d'això em ve al cap el periodista Gregorio Morán, amb qui compartint fília amb la Fani. Els divendres era dia de femur. Els dissabtes el de les "Sabatinas intempestivas"  de Morán. Sobre el periodistes, l’asturià ha dit fa unes setmanes, ho diré en castellà perquè és com està escrit  “ni putos, ni sumisos Al fin y a la postre, nosotros (els periodistes)  estamos en tesitura  de ser susceptibles de la violencia de la censura, del castigo y de la humillación. Cuando el poder tiene miedo no respeta nada."

El tema no és lleuger i ens podria obrir una llarguíssima dissertació sobre el periodisme que vindrà i el seus suports. Només us explico el que jo, jo,  crec que serà el periodisme futur: els consumidors de continguts accediran, per pagament, només a les firmes que els interessin. No està gaire clar, per mi,  el futur del grans capçaleres tradicionals com agregadores de continguts fets per autors elegits en un consell d’administració o per un amic de la Casa Reial que dirigeix un mitjà.

Dins la televisió del parc temàtic de Calatrava, que abans es deia País Valencià, Fani es  podria haver recol.locat de meteoròloga perquè, de manera no conscient, va veure venir el temporal comunicatiu fallero  i es va posar a escriure a blogger. D’entrada dos blogs, “El femur de Eva” i “La filla del llaurador”.
  
Avui m’ha tocat presentar el llibre de “El Fémur de Eva” , perquè ho ha volgut la Fani i ho agraeixo. És un llibre d’un recull del primer bloc. Atenció que la cosa no és fàcil. És una feina titànica passar a format paper les entrades del blog que estan molt ben documentades, amb un munt d’enllaços, que aprofiten al màxim la potencia de la xarxa i que faciliten molt el voler saber més del que ella parla i son proteïna pels que volem  saber més.

Però passar d’un format a un altre, amb el mateix  contingut, no és que sigui fàcil. Es impossible. És una cosa similar com passar d’un bon llibre a una gran pel·lícula. El mateix producte en diferents suports. A un altre nivell, ho han fet Visconti, Rosi, Branagh, Mario Camus o Berri amb Lampedusa, Carlo Levi, Shakespeare, Delibes o Marcel Pagnol.
“El guepard” de Lampedusa i el de Visconti tenen, si voleu, una mateixa columna vertebral, però son dos productes completament diferents. I el mateix amb la resta.

Atenció que amb això també s’han fet gran nyaps. De grans llibre s’han fet enormes desastres. L’altre dia ho recordava el meu admirat Juan Marsé sobre les pel·lícules que s’han fet amb el seus llibres.  Grans llibres . Nefastes cintes. Cap cinta  retrata be, com els seus llibres, la Barcelona tediosa, quadrada i gris de la infantesa que compartim molts.

D’altra banda, el pas de la pantalla del PC al llibre també aporta un petit regal eròtic. El tacte de la fulla, l’olor, el pes a les mans. La Fani, com jo, llegim llibres electrònics i sabem que no és el mateix llegir, per exemple,  l’edició del Quijote de Martí de Riquer, per mi la millor,  en paper, que fer-ho amb format electrònic. Mireu, fa uns tres anys, si no recordo malament, un dels gadgets més econòmics del ram de l’electrònica  més venuts a Londres per Nadal  va ser un spray que ruixava  el teu ebook perquè fes olor de llibre, de paper, de tinta. Es tracta de l’erotisme del llibre. Però no tot és erotisme perquè algú d’allà dalt un dia ens va expulsar del paradís. Els primers en tocar el dos van ser Adam i Eva. Precisament Eva.

No vull entrar en temes de mercat però entre Fani i  altra gent,  ens intercanviem llibres electrònics sense problemes. No ens importa el format. Ens importa la literatura; la forma, la definició, el dibuix, el poema. Jo veig Banksy a la pantalla del PC o el mòbil i l’entenc perfectament. No m’importa el suport.

En el capítol del llibre #CorpusFemoris, plana 121,  Fani escriu: “ El fèmur és l’os mes llarg, fort i voluminós del cos humà. És un os parell i asimètric. Anatòmicament es divideix en tres parts, la diàfisi es el tram central, y en el seu interior hi ha la medul·la òssia, mes coneguda com moll de l’os. Això és el que  llegiràs a partir d’ara: el moll del Fémur de Eva, el centre més tendre, delicat, fràgil, íntim y profund."

Es un definició molt precisa perquè el fet de que Fani escrigui de manera tendre, delicada, fràgil, íntima, bel·ligerant  i profunda ens permet als que no som istes, els  que no militem enlloc, els que creiem que on hi ha molta gent hi habiten poques persones,  creure en la realitat. Es tan difícil? Dons per molta gent si. I així van. Saltant de desengany en desengany.

Com deia, Fani ara ha saltat d’internet a la plana del llibre. Un producte, dos suports. I el resultat és reeixit. Brillant, per mi. En el pas d’un suport a l’altre no s’ha perdut cap llençol. Obra cultíssima, delicada, de vegades duríssima, amb dosis de sarcasme que a mi m’entusiasmen, com ella sap. A casa la Fani hi ha molts ulls, els d’Ariana sense anar més lluny, i ella n’ha tret tot el profit. I es nota. I estan bolcats al blog i al llibre.

I, a més, Fani ha sabut aprofitar la viralitat i aconseguir amb algunes entrades al blog ser Trending Topic amb la mateixa facilitat que a Carlos Fabra li toca la loteria.

Com he dit, és aquesta viralitat la que va permetre que jo conegués a Fani. Ens vam començar a seguir a twitter. Hi havia una tercera persona en aquest cercle; l’Angelica Pérez Paredes, l’autora de l’epíleg i de la que en sentirem a parlar aviat, literàriament parlant. Ara, en el seu blog “Al hilo de” hi podreu trobar coses d’una capacitat descriptiva d’un nivell altíssim.  No faig broma.

A partir la plana 195 de “El fèmur de Eva” hi ha dos articles on Fani diserta sobre un poblet que es diu “San Olaf”. Dons nosaltres tres, i mes persones, d’aquí , de Granada, de Navarra, de Madrid, de Paris, o de Londres, ens vàrem inventar a twitter el poble virtual de San Olaf. Ja som 51 veïns.  És  “@SanOlaf", tot  junt. Un poble on no hi ha res, no hi ha normes, no hi ha policia, on podem anar sense complexos per la xarxa si volem, on no hi ha horaris. Tampoc hi ha imputats ni investigats. És, ara ho tenim una mica abandonat, un petitet racó de llibertat. Però San Olaf si que té una cosa, una alcaldessa. I es diu Fani Grande. l’Angélica, ara, encendria una traca.

Sé, i Fani mai no m’ho perdonarà, que aquest vespre he fet una matança de Polumbis.

S’arreglarà allargant “El Fèmur de Eva”. No voldria que Fani  pensés com Antonio Lobo Antunes que va dir amb 7 anys que ja havia fet les seves obres completes. Aquest setembre  farà 73 anys i continua escrivint…..

Acabo responent a una pregunta que hi ha el llibre. Rita i el Siluro si tenen coses comunes i relació. La talla.. Això si; el siluro nomes veu aigua i no li fa falta afegir caloret.  Informo: A la Plaça de les Glòries Catalanes de Barcelona hi han posat una gran grapadora perquè hi passeu el fetge.

Gràcies per venir, una abraçada a tots.

Barcelona, 17 de març del 2015."

Rafael Bigorra a la presentació
(Gràcies, Tito, pel teu compromís professional, i per la teua generositat, estima, i sensibilitat sempre amb la teua gent)




sábado, 20 de septiembre de 2014

(*) “Llegir millora la teua qualitat de vida”









Et coneguem per ser l’autora dels blogs La filla del llaurador i El Fémur de Eva. Què t’impulsa a fer-te bloguera?
El blog el faig per culpa de l’ERO a RTVV. És curiós perquè vaig estar vora 7 anys sense escriure, aprofitant per estudiar coses pendents. El superior de valencià, l'últim curs d'anglés, un màster de Cultura i Religió Islàmica... Tenia una necessitat molt gran de tindre informació. Recorde escoltar un dia a un tertulià dir “no es lo mismo un árabe que un musulmán”. I vaig pensar, és de veres, però vull saber més. Tenia curiositat per entendre, a mi el que em mou és la curiositat. I després, amb l’ERO, em quedava al carrer... Vaig pensar en què sabia fer, escriure, ah val, vaig a fer un blog. En casa, on sóc la negada de la informàtica, em miraren amb una cara... Però jo estava convençuda, vaig a ser bloguera i tuitaire (riure). Això va ser en nadal de 2011 i en gener de 2012 ja tenia en marxa El Fémur de Eva. Als tres mesos, ja era de tot!

I comptaves amb l’experiència d’haver escrit per a altres mitjans, en paper...
Sí, ja havia fet opinió en el Levante-EMV i en El Mundo. En el primer, tenia una columna que es deia Luna Menguante. Quan vaig deixar d’escriure eixa columna, em buscaren els d’El Mundo per escriure la contraportada del quadernet de València. Ahí vaig fer la primera columna que es deia El Fémur de Eva... i ho guarde com un tresor. Però al marxar a Madrid a treballar a Antena 3 com a guionista, vaig deixar d’escriure. Un programa diari són moltes hores de treball i no podia donar el nivell que a mi m’agradava. 

Ara, amb els blogs, l’acollida de les teues entrades és més que destacada i comptes amb lectors i lectores fidels. T’havies imaginat que seria així?
Al contrari, ha sigut una gran sorpresa. En la vida m’haguera esperat esta acollida. El dijous per la vesprada ja tinc a gent que me diu, i demà què, conta’ns de què va, se està cocinando un fémur... De fet, encara que solia publicar divendres al matí, vaig optar per publicar-lo dijous a la nit. Per als “trasdrugadores” que els dic jo, els que vetllen i matinen... La gent participa moltíssim.

Una cosa que m’ha agradat molt, a nivell professional, és tindre un reconeixement pel que escric, no pel que sembles o perquè eres de la tele. Quan em vaig clavar a Twitter, molta gent va fer la connexió que jo era la del Babalà, però et dic que el 80% dels lectors no ho sabia. El tema va eixir molt després. Si em preguntaven, ho deia amb la boca xicoteta i no he posat cap foto fins fa ben poc perquè no volia distraure. Sóc conscient que la imatge distrau, vinc de la imatge. I m’he trobat amb situacions, fent de presentadora, on em qüestionaven si no portava suficient escot. Situacions on he tingut que dir jo no sóc model, sóc presentadora, he de parlar bé i prou. Eixes coses et marquen... Una de les coses que vaig tancar fa molt de temps és la pantalla, no m’interessa. No ho canvie pel moment d’estar a casa escrivint, buscant informació, desenvolupant una idea, creant... Un moment molt especial. 

També he de dir que estic molt agraïda a gent com Rosa Maria Artal, Maruja Torres o Carlos Carnicero. Persones que em retuitejaven els articles i que feien que el blog tinguera moltes visites. Quin goig, gràcies!

Com bé comentes, les xarxes socials, sobretot Twitter, han suposat una empenta determinant en la difusió dels teus blogs.
Tinc una relació amorosa amb el Twitter. Entre com si m’hagueren convidat a un espai on no puc ser ni agressiva, ni desagradable, ni importunar. Amb molt de respecte i d’una manera lúdica. A més, igual que en els blogs, si tinc alguna cosa que aportar escric, si no, no. I tinc clar que si només haguera obert el blog, no haguera tingut la repercussió que ha tingut. Es retroalimenten. 

Quin penses que va ser el punt d’inflexió pel que fa a la repercussió dels teus posts?
Sense dubte, el dia que El principio de Bankímedes va ser Trending Topic (TT) a Espanya. No tenia ni idea que un post podia ser TT. Estava a casa, con mi chándal, i em diuen, tia que eres TT. I jo, però això que és? I entre i em veig El Fémur de Eva i El Principio de Bankímedes. Dos! Quin dia!

Sempre temes lligats a l’actualitat. És el teu espai natural o també t’atrau la ficció?  
L’actualitat m’agrada més. I el blog funciona més quan més tocant està a la realitat, analitzant-la des d’un altre punt de vista. Ho he de girar, no dir el que estan dient tots... m’avorriria. Em passa també amb els llibres. Si n’agafe un i a les 20 pàgines no m’agrada, el deixe. En el món hi ha tants llibres per llegir! Per això em pose sempre en el lloc del lector i em pregunte si li interessarà el que escric. Si duc 10 ratlles i pense que no, comence una altra vegada.

De fet, en cada text, es nota que hi ha molt de treball previ, recerca. Ofereixes informació que has consultat per documentar-te, amb enllaços a altres articles, vídeos...
Sí, de tot el que he trobat i consultat faig un recull de links per a que si tu vols ampliar, ho pugues fer. Llegint una entrada meua et pots passar 3 minuts o 3 hores. Perquè no escric per a tindre raó. Jo oferisc l’entrada i pense: esta és la reflexió que jo he fet, te la deixe i el que et provoque a tu... fantàstic.
Per a mi, és molt important que el lector sàpiga que està llegint una cosa feta des del respecte per la seua intel·ligència i amb total estima meua per l’escriptura. I com que no sóc periodista, m’obsessiona el fet de donar-ho tot molt ben contrastat. A més, abans de publicar un post sempre el done a llegir. Sóc molt crítica i n’aprenc. Si hi ha alguna cosa que queda dogmàtica, ho intente llevar perquè no som ningú per fer “la Veritat”.
Amb el post sobre la llista d’Emily, per exemple, vaig tindre un debat ètic per al títol, Planeta Clítoris. Pensava que era una paraula forta, a la qual la gent no està avesada i que podia desviar el missatge. Tenia 2 opcions: córrer el risc i confiar en la intel·ligència dels lectors o privar-me a mi de fer una cosa xula. A més, com a dona, vaig pensar què cony! Planeta Clítoris! Em vaig arriscar i el post va tindre un recorregut de molts dies... M’alegre d’haver pres eixa decisió. 

A Twitter també li dones altres usos. Per exemple, per recomanar llibres. Penses que les recomanacions a través de les xarxes funcionen bé?
Crec que sí que funciona si la gent respecta a qui recomanes, al destinatari, i si has llegit el llibre, clar. En el meu cas, com que vaig recolzada per un treball escrit, la gent suposa que si recomane un llibre és perquè estarà ben escrit. I també veuen que exercisc amb l’exemple, que sóc una lectora.  

Què penses que aporta la lectura?
Mira... Fa molts anys, una vesprada que estava superdepre, d’una xorrada ara però que llavors no ho era... em vaig regalar El puente de Alcántara en tapa dura. Era una novel·la que m’havien recomanat i valia els seus diners. Em vaig fer el regal, me n’aní a casa, amb una manteta, i se me passà tot. Conforme anava passant pàgines, el llibre va fer que em trobara millor. Haguera pogut fer moltes coses, com eixir, emborratxar-me, drogar-me... comportaments nocius per a mi. Però vaig optar per un llibre. Són moments que t’estructuren com a persona. Eixe dia estàs millor i, a més, se’t queda gravat que llegir te fa bo a la salut, que llegir millora la teua qualitat de vida. Això és una cosa que tinc clara. 

I això té a veure amb el post que dediques als llibreters?
Sí, com deia al post, els llibreters són com els metges de capçalera. Tu vas i li dius em fa mal ahí, te dóna un llibre i se’t passa. Funciona! Llig el que vulgues i quan acabes tens alguna cosa que no tenies i t’has sentit bé. Fins i tot, quan lliges, respires millor, et baixa el ritme de pulsacions, et pots prendre un vinet o un té mentre... Hauria de ser declarat un esport (riure).  Per això, pense que el llibreter és una figura a redescobrir i els trobe a faltar en llocs d’opinió, en tertúlies... És gent que aporta molt. I és el que vaig voler fer durant la Fira.

Precisament... Durant la Fira del Llibre de València, et convertires en reportera no-oficial d’este esdeveniment organitzat pel Gremi de Llibrers.
Aní a la Fira tots els dies, visitant totes les casetes. Volia que cada llibreter em fera una recomanació, no dels més venut, sinó un llibre del que hagueren gaudit. A l’hora de fer una tria, tenen un criteri molt més ampli i el llistat resultant és curiós. A la Fira em trobe com a casa perquè conec de fa més de 30 anys als de Soriano, París-Valencia, El Crisol... Els llibres i jo hem anat de la mà des de fa molts anys. Abans d’entrar en Canal 9, treballava per a una editorial i tinc tots eixos contactes. Ara faig el que sempre m’ha agradat, però més públic. A més, enguany no estava treballant en la tele i estava cobrant de la tele, que eixa és una altra... Tenia una agulleta clavada dins meu, un nyic-nyic que em deia fes algo, fes algo. Ho necessitava. 

Com una espècie de retorn cap a la societat?
Un poc sí. És que érem 1700 persones cobrant sense treballar! I no ho hem fet perquè no ens han deixat. Estava a casa, no tenia on anar a fitxar... I vaig dir-me: tinc un Twitter, doncs ves i conta coses. I veig que després a la gent li interessa. 

També ho has fet amb altres esdeveniments, com les Falles... 
Sí. Vaig tindre la sort-sort-sort que Ortifus llegí El Principio de Bankímedes i el posara en la Falla de Na Jordana i que publicaren el text al seu llibret. Així que vaig decidir anar i contar les falles off, les que no ixen enlloc... I com deia, a la gent li interessava. De fet, en este cas em demanaren que ho fera en castellà i la veritat és que en Twitter no tinc manies, igual escric en valencià que en castellà i eixa veu narrativa m’havia eixit directament en valencià. Vaig optar per tuitejar en ambdós llengües i va tindre molt bona acollida, la gent m’anava preguntant... i jo que sóc un furó, furonejant per ahí.  

Despertes i alimentes la curiositat a la vegada... 
Sí, també he estat per Russafart i la gent s’enganxava al relat. O passejant per València, m’ensenye coses i les compartisc. És també la necessitat que no siga tot Blasco i companyia, que cada vegada que ix València siga tot corrupció... ufff. I això que he patit molt. Que 50 corruptes han votat tirar-me al carrer, amb una oposició aprovada.

Se n’ha de traure la part positiva...
Se li ha de pegar la volta. La gent és combativa, en RTVV s’ha intentat traure un aprenentatge. És la part amable. Trobar-te sorpreses molt bones en la gent. 

Tornem a parlar de llibres, però ara de gustos teus. Quins escriptors i escriptores en valencià ens recomanaries?
Gaudisc especialment de les dones escriptores. Quan veig a Anna Moner li dic que escriga una novel·la, que ja m’he llegit tots els articles que escriu en La Veu, que els tinc subratllats. O Esperança Camps, que sóc la seua grupi! El llibre de Vertigen l’he gaudit tant... I mira que és difícil, per ser afectada, però és una novel·la estupenda. També m’encanta Muriel Villanueva, Pepa Guardiola, Imma Monzó i tantes altres. Apostem per les dones escriptores, les seues obres són delicioses.

Tens algun moment predilecte per llegir?
A tota hora. Narrativa, assaig, relats periodístics, poesia... tot a l’hora. Ara en porte tres perquè quan llig ficció, després necessite buscar tot allò que tinga una correspondència en la realitat. És una de les coses que trobe a faltar, agafar una novel·la i estar una setmana llegint-me-la. Ara llig molt però sóc una lectora fragmentada... Això m’ho acabe d’inventar (riure). 
 
I eixe hàbit lector, devorador de llibres, et ve de família?
Sense dubte. I ho conte en La filla del llaurador, en el post Contes cosits. M’emocione de pensar-ho... Són els contes que ma mare me cosia, literalment. No hi havia diners per a tots i ens regalaven un llibre per al meu germà i per a mi. Així que m’he fet major tenint una estima pel text. Ma mare és una persona que no ha anat a escola més de 3 anys i té veneració per les lletres. Amb 76 anys, té un Facebook, s’està ensenyant Internet, ha volgut tindre tablet per llegir el post quan el penge... És coratge de superar-se. I mon pare recorde, de sempre, veure’l llegint periòdics i llibres. Era un llaurador de l’horta, una persona que podria haver estat en el bar, però preferia llegir. I ens regalaven Los cinco, El secreto de los siete, Heidi, els que hi havia... Això, amb el temps, ho agraeixes molt. Jo sóc hui el que sóc per tot això, gràcies a ells.

I a les persones que no lligen habitualment en valencià, què els recomanaries per introduir-se?
Que busquen un tema que els agrade molt que estiga en valencià. És una forma d’entrar a la lectura en una llengua diferent a l’habitual i jo ho vaig fer amb l’anglés, per exemple. O que agafen un llibre que hagen llegit en castellà i els agrade i s’animen a llegir una bona traducció. De vegades, s’estrenen en textos massa acadèmics, amb un valencià de massa “nivell”, per dir-ho d’alguna manera. També estic totalment en contra de que has de ser “sesudo y leer buena literatura”. Ha d’estar ben escrit, naturalment, però el foment de la lectura no es pot basar en l’essència, en Marcel Proust. Una persona ha de llegir allò que el motive, que no siga impossible. I després, que es deixen seduir... 

Esta setmana, dins de la campanya “Llegir en valencià”, impulsada per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, es llança el títol La nit de les pastràssimes. Havies sentit alguna vegada esta paraula?
No sé què és una pastràssima. Explica-m’ho de seguida.

Una dona d’aigua...
Ja hem acabat. Me’n vaig, necessite un sant Google (riure).  

Espera, espera, una última pregunta. Què em dius de l’escenari del relat, la Calderona?
La Calderona per a mi és... preciosa. Sóc de Massamagrell i d’ahí a Nàquera hi ha molt poquet. De menuda anàvem els diumenges a fer-se les paelletes per allí i tinc records fantàstics. I ja quan conduïa, me n’he anat de manera obsessiva a la Cartoixa de Portaceli. No te pots imaginar el plaer que és estar allí un dia entre setmana a les 11 del matí. Tot en silenci, sense cobertura, sense contaminació acústica. Respirant. Només hi ha silenci i pau. Un dia vaig estar tanta estona a la font que va eixir un monjo i em va preguntar si em trobava bé. No em va deixar entrar, però, només al pati, a beure d’una botija. Els monjos són molt llestos i sabien molt bé on instal·lar-se, en llocs molt energètics, és espectacular. Recomane passejar per allí, caminar entre eixes muntanyes... Silenci i pau.
 

(*) Mireia Capsir em va fer una entrevista de més de dos hores i com que jo sóc tan 'xarraora', no va cabre tot al diari... Però la seua feinada en resumir toooot el que vaig explicar, s'ha de fer pública d'alguna manera i per això li he demanat el 'total'. Gràcies, Mireia, va ser un plaer conèixer't en persona i compartir cafenet, lectures i altres coses...  I gràcies a Bromera, pel seu compromís amb els llibres i la lectura.

jueves, 31 de julio de 2014

De fulles i clorofil·les


Una de les coses que més m’estime del món són les llibretes manuscrites del meu pare. Està (d)escrit fil per randa com fan la clorofil·la les plantes, com es tracten les plagues, les varietats de sòl que hi ha, i tot això del peu amarg. M’encisen els dibuixos que acompanyen l’escriptura: senzills, clars, i pràctics, així com era ell. Ara que esta setmana ha fet dotze anys que (ens)va faltar, ara que fa tots eixos anys que el tenim al pensament cada dia, òbric per enèsima vegada les fulles groguenques de les tres llibretes que tenim i les fullege com si fullejara un còdex antic. Una per una les mire i les torne a mirar cada vegada... Sempre trobe algun detall nou, un punt o coma més marcats, o alguna paraula escrita que em fa l’efecte que és nova; o el dibuixet d’una arrel que em fa parar més atenció encara al contingut. Fins i tot, rastrege el canvi de color o d’intensitat del bolígraf emprat. Passege les puntes dels dits per les pàgines quadriculades buscant un noséqué que em conte més coses de les que hi ha escrites. “Massamagrell, 25-3–69, Curso de Agrios”. Va escriure en una coberta. Tres anys tenia jo quan mon pare escrivia de pesticides, de plantons, i de formes de reg. Les últimes línies de l’última fulla escrita d'una de les llibretes parlen dels àcars i dels acaricides, i au. La resta està buida. Pàgines en ‘groc’ (pel color de les fulles) on ja no puc llegir ni esbrinar la raó per la qual no va continuar escrivint en la llibreta. 


Com que no hi ha més text, afegisc pensaments i me l'imagine eixe dia quan escrivia sobre els àcars i els acaricides: tot seriós, concentrat, amb eixa cal·ligrafia menudeta seua, tan regular, premuda i neta. El bolígraf primet en comparació amb els dits robustos que tenia d’on ma mare li treia les punxes amb les pinces de les celles. Potser escrivia de nit, després de pelar el bullit i abans de veure ‘El Tiempo’, com deia ell. O potser ho feia després de la becadeta perquè era dissabte el dia eixe que escrivia d’àcars. M’agradaria tant recordar-me’n d’aquells detalls quotidians tan excepcionals a hores d’ara. Tu mai penses de menuda que t’has de fixar en quina hora és i en quin dia de la setmana estàs quan el teu pare escriu sobre àcars en una llibreta. Tu no penses que de major voldràs tindre respostes a preguntes que mai hagueres pensat que et faries. Tu no penses que has de mirar ton pare i enregistrar el seu gest al cervell quan escriu sobre àcars un dissabte abans de ‘El Tiempo’. Tu no ho penses perquè tu no penses eixes coses de menuda perquè de menuda ‘saps’ que ton pare estarà sempre allà escrivint i fen-te paelles de carxofes. Si ho hagueres pensat, sabries fins i tot els segons que marcava el rellotge de la paret, eixe que feia din-dong, din-dong.


Les llibretes del meu pare estan escrites en castellà. Són de l'anys que anava als cursos del P.P.O. (Promoción Profesional Obrera) a Alfara d’Algimia. En aquell ‘entonses’ ni els passava pel cap la possibilitat d’escriure en valencià, vivien eixa dicotomia de parlar i sentir en una llengua que era la seua, i escriure i llegir en una altra que no ho era ni de bon tros. En esta mena d’exorcisme blanc que estic fent avui, d’escriure amb una mà al teclat i una altra sobre estes fulles groguenques, intente imaginar-me l’esforç mental d’una persona com ell per tal d’explicar-se amb el rigor que mostren les llibretes, i encara me les estime més. Dotze anys, tres llibretes, i una vida que mereix ser recordada esta vesprada de juliol.

(Que tingau un bon estiu, només puga torne per ací)