domingo, 14 de octubre de 2012

La llengua paterna


“Al col·legi, les filles dels llauradors no comprenien el castellà. Només les filles del metge, del farmacèutic o de l’alcalde podien seguir les classes amb normalitat des del primer dia. El resultat d’estes dos oracions donava el miracle de la divisió d’alumnes: les aplicades i les que no es podien aplicar. Esta selecció “natural” succeïa any rere any a les escoles del meu poble i provocava que el grup de les “no aplicades” entrara en dificultats afegides al complex mon educatiu ja que havien d’aprendre a llegir i escriure en una llengua que no havien utilitzat fins aleshores. En un moment preciós on haurien d’haver après a expressar-se com cal en el seu idioma, eren lingüísticament alletades per persones desconegudes en les mans de les quals es dipositava la seva formació acadèmica. No era un problema d’aprenentatge (és la identitat, estúpid!) sinó la sobtosa negació del que eren: xiquetes que havien crescut rodejades de iaies i iaios, de caragols, de sargantanes, de bous embolats, d’estius a la mar i d’hiverns de rotlles de Sant Blai en xocolata, seien del ric al rac amb d’altres que menjaven bocadillos enlloc d’entrepans i que anaven a la playa a l’estiu”...

Això del primer paràgraf podria ser ficció, però forma part de la meua memòria. A casa parlàvem castellà perquè la mare era andalusa de Jaén, com les olives, i la iaia Inés vivia amb nosaltres; i també parlàvem valencià perquè el meu pare era de l’Horta Nord. Mons pares feien ús del valencià per parlar entre ells i per adreçar-se a mi i al meu germà, i el meu germà i jo els hi contestàvem en valencià o ens passavem al castellà de manera automàtica si estava la iaia Inés davant, que havia vingut ja major al poble. Ens enteníem tots sense cap problema: la llengua mai ha sigut un problema per a mi i mantinc una relació gens traumàtica amb ella, però sé de bon tros que moltes persones no han sigut ateses com cal quan s’han acostat a una finestra a “la capital” (València) per fer gestions, o que han rebut mirades per damunt del muscle quan s’expressaven en valencià, i també sé que hi ha pares que han preferit educar els fills en castellà perquè era millor pel seu futur. Tot açò no hauria de ocórrer, que et neguen la teva llengua és que et neguen allò que eres en essència, la manera com et construixes la realitat i t’expliques el teu mon, la teva vida, al cap i a la fi. Estem fets de teixits, d’ossos i idees, però també de paraules, de paraules valencianes. Fem-les servir amb plaer.


Text publicat el, 10 d’Agost de 2012 al Diari País Valencià amb motiu de la cel·lebraciò de la #ParaulaValenciana a Twitter
 

1 comentario:

  1. Menos mal que el innombrable autodenominat "MOLT HONORABLE"está per feina i ell tot sol ¡¡DEFENDERE CON TODAS MIS FUERZAS HASTA EL ULTIMO VALENCIANO QUE HABLE VALENCIANO!! gueno o argo asin.

    ResponderEliminar