La llengua paterna
“Al
col·legi, les filles dels llauradors no comprenien el castellà. Només les
filles del metge, del farmacèutic o de l’alcalde podien seguir les classes amb
normalitat des del primer dia. El resultat d’estes dos oracions donava el
miracle de la divisió d’alumnes: les aplicades i les que no es podien aplicar.
Esta selecció “natural” succeïa any rere any a les escoles del meu poble i
provocava que el grup de les “no aplicades” entrara en dificultats afegides al
complex mon educatiu ja que havien d’aprendre a llegir i escriure en una
llengua que no havien utilitzat fins aleshores. En un moment preciós on haurien
d’haver après a expressar-se com cal en el seu idioma, eren lingüísticament
alletades per persones desconegudes en les mans de les quals es dipositava la
seva formació acadèmica. No era un problema d’aprenentatge (és la identitat,
estúpid!) sinó la sobtosa negació del que eren: xiquetes que havien crescut
rodejades de iaies i iaios, de caragols, de sargantanes, de bous embolats,
d’estius a la mar i d’hiverns de rotlles de Sant Blai en xocolata, seien del
ric al rac amb d’altres que menjaven bocadillos
enlloc d’entrepans i que anaven a la playa
a l’estiu”...
Això
del primer paràgraf podria ser ficció, però forma part de la meua memòria. A
casa parlàvem castellà perquè la mare era andalusa de Jaén, com les olives, i
la iaia Inés vivia amb nosaltres; i també parlàvem valencià perquè el meu pare
era de l’Horta Nord. Mons pares feien ús del valencià per parlar entre ells i
per adreçar-se a mi i al meu germà, i el meu germà i jo els hi contestàvem en
valencià o ens passavem al castellà de manera automàtica si estava la iaia Inés
davant, que havia vingut ja major al poble. Ens enteníem tots sense cap
problema: la llengua mai ha sigut un problema per a mi i mantinc una relació
gens traumàtica amb ella, però sé de bon tros que moltes persones no han sigut
ateses com cal quan s’han acostat a una finestra a “la capital” (València) per
fer gestions, o que han rebut mirades per damunt del muscle quan s’expressaven
en valencià, i també sé que hi ha pares que han preferit educar els fills en
castellà perquè era millor pel seu futur. Tot açò no hauria de ocórrer, que et
neguen la teva llengua és que et neguen allò que eres en essència, la manera
com et construixes la realitat i t’expliques el teu mon, la teva vida, al cap i
a la fi. Estem fets de teixits, d’ossos i idees, però també de paraules, de
paraules valencianes. Fem-les servir amb plaer.
Text publicat el,
10 d’Agost de 2012 al Diari País Valencià amb motiu de la cel·lebraciò de la #ParaulaValenciana a Twitter
Menos mal que el innombrable autodenominat "MOLT HONORABLE"está per feina i ell tot sol ¡¡DEFENDERE CON TODAS MIS FUERZAS HASTA EL ULTIMO VALENCIANO QUE HABLE VALENCIANO!! gueno o argo asin.
ResponderEliminar