jueves, 25 de abril de 2013

Contes Cosits


De vegades, quan vaig a casa de ma mare a Massamagrell, m'agrada dotorejar per la planta baixa on estan els llibres 'de la meva vida'. M'encisa veure títols com “El Molino” o “La Canoa”, del primers anys de col·legi, o fullejar els llibres d'arbres de quan mon pare anava a Alfara d’Algímia a donar els cursets del P.P.P.O. (Programa de Promoció Professional Obrera). Sempre em fa bé repassar les seues llibretes manuscrites on explica fil per randa com es fa un empelt o es tracta la tristesa dels tarongers, i que són els meus ‘incunables' particulars. M'agrada mirar unes revistes antigues de brodar de ma mare, amb tapes de plàstic blau i uns dibuixos vintage que t'entren ganes d'aprendre brodat de colp (tot i que les ganes em duren cinc segons, tot s'ha de dir). M'entretinc llegint de gaidó els títols de ‘més major': “Viaje al Centro de la Tierra”, “La Isla del Tesoro”, “Pollyanna”, “Los Cinco”; i els compare sense voler amb els norantamil que en tinc a casa. Un dia però, vaig fer una troballa d'eixes que et sacseja de cap a peus per la càrrega d'història que intueixes. Dotorejar té eixa part imprevisible que jo sempre he atribuït a una mena de venjança per ser tan farol de vegades: pots trobar-te allò que no has buscat.

Dins del calaix d'un dels mobles que estava espigolant, vaig descobrir uns contes d'eixos recomanats per a pocs anys, de poquetes fulles i de poquiues paraules. Les tapes eren com de cartolina, però una miqueta més dures i estaven retallades en forma de nuvolet per la banda de dalt. Es veien deteriorades per algunes parts, i una pàgina trencada - amb tota seguretat per ditets impacients per passar pàgina i vore què li ocorria al gosset - estava meticulosament apegada amb esparadrap. Vaig agafar els contes tremolant i vaig passar els tous dels dits pels lloms. Estaven cosits en zig-zags... Ma mare els havia repuntat en la màquina de cosir, igual que repuntava el saquet de l'esmorzar de mon pare quan s'esgarrava, o les genolleres dels meus leotards quan me'ls desfeia jugant. Les pàgines s'havien d'obrir amb més compte ara, i no de bat a bat com s'obririen abans d'estar cosits, però es llegien sense cap problema de principi a fi. La meua mare, que comptava amb els dits de les mans els mesos que havia pogut anar a l'escola, i que havia après a llegir d'una mare que a penes sabia escriure, havia emprat un temps preciós en cosir uns contes desllomats que en altra casa amb més diners hagueren anat al fem.

Sense saber-ho, ma mare m'estava contat un conte dins d'un altre conte, i totes aquelles costures en forma de zig-zag eren cadascuna una història prou més potent que la que estava escrita. Vaig entendre de colp un grapat de coses mirant les puntades amb fil blanc, beix, i negre; quasi podia escoltar el ‘xiuuuuu' del motor de la Refrey i el ‘clinc-clanc' del canvi de canilla quan s'acabava el fil. Els vaig tornar a deixar dins del calaix, com si fóra un rector amagant la casulla al moble de la sagristia, em feia l'efecte que eren peces sagrades. I vaig tancar el calaix amb suavitat. El que més recorde d'eixe moment és l'agraïment. Profund agraïment. M'imaginava a ma mare feta tabac després de pegar puntades per uns i altres, i a saber a quina hora de la nit, cosint els contes perquè no es desgavellaren del tot i poguérem seguir llegint-los a l’endemà. I no podia sinó sentir gratitud pel seu gest. Abans d'escriure açò, li he preguntat per què els havia cosit. “Perquè eren molt bonicos i volia ensenyar-vos a respectar les històries que hi havia escrites i que tantes voltes us havia explicat”. Quan he penjat el telèfon he pensat que hi ha llegats emocionals que valen més que qualsevol fanecada de tarongers. 


5 comentarios:

  1. Precioso,Fani. Casi siempre en tus textos veo cosas que reflejan parte de mí, pero nunca sabré expresarlas tan bien como tú.
    Un abrazo. Carmen Garzón

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Muchas gracias, Carmen.... En cada historia hay pedacitos de cada uno, me alegra que te guste leer las que cuento aquí de vez en cuando. Un abrazo.

      Eliminar
  2. Fani hauries d'escriure libres. Tens tanta sensibilitat, tanta facilitat per arribar als sentiments de les persones, per despertar-los, per recuperar-los a la conciència. Tens un dó, un gran dó. En la meua opinió eres una escritora meravellosa. Gràcies pels teus treballs.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies, Isabel, ets molt generosa... Em fa feliç que t'agrade el que explique, sòn coses de ma mare, i per a ella també és una oportunitat de "positivitzar" el pasat. Un bes gran :-))

      Eliminar
  3. Ufffff Fani... M´he emocionat molt. És preciós el record a ton pare i ta mare, i eixos contes cosits que et transporten a l´infantessa i trobe impossible no recordar i emocionar-me.
    Un bes d´un altra filla d´un llaurador ;)

    ResponderEliminar