martes, 21 de mayo de 2013

Rates, grills i pardalets


“Rates de marjal, serà que no hem menjat rates de marjal... I granotes, i pardalets... Tot el que pillàvem... En la fam que hi havia”. Mon pare em contava com n'eren de grans les rates de la marjal, i separava les mans a l'alçada del pit, i em deia: “Aixina, eren, com els conills...”. I reia en veure'm bocabadada. Un dia, però, va fer una d'eixes paelletes seves tan rebones que feia ell, i em va donar a tastar un anca de granota... En principi em vaig fer enrere, però com tot lo que em donava mon pare estava ben bo, la vaig agafar i me la vaig papar sense pensa-ho més. Recorde perfectament com n'era de fina la carn, i tendra. Em va agradar molt. El mateix que m'agradaven els pardalets xicotets quan els fregia i me'ls menjava també sense pegar-li voltes. Estaven bons i prou; a més, els havia caçat mon tio Rubén. I els caragols moros?... Me'ls menjava també furgant amb el ‘palillet’. I les anguiles, cap a dins anaven igualment, tot i que em feia llàstima veure-les relliscar dins la bossa on les havia posat l'anguilero que venia els dimarts al mercat de Massamagrell... L'anguilerooooo!!!!! 

Ara faig memòria també d'un dia a Oxford, quan vaig anar a estudiar anglés fa noranta mil anys. Volia fer una paelleta per a la família amb la qual estava i els vaig demanar un tros de conill en el llistat on vaig escriure la resta d'ingredients necessaris. Se'ls va quedar congelat el somriure com al Joker de Batman en llegir la paraula 'rabbit'. I es va fer el silenci a l'habitació, un d'eixos de les pel·lícules de l'oest quan amaina el tiroteig, que veus passar redolant una mata d'herba seca i tot. “You mean, rabbit?”, em preguntaren alhora Tom i Myriam com si hagueren assajat la pregunta tota la vida. “Yes, yes, rabbit it's very nice”, vaig contestar, en una de les mostres d'ignorància cultural més apoteòsiques que he protagonitzat mai (ei, tenia setze anys i venia directa de l'Horta Nord). No hi hagué manera de convencer-los. Tampoc va ajudar massa recolzar l'argumentació explicant-los que tanmateix menjàvem carn de cavall, que era millor que la de porc quan un estava coixim-coixam. Res de res. Al remat vaig fer un arròs a mijant camí entre paella i truita d’arròs amb trocets de pit de pollastre i quatre bajoques angleses ves a saber d'on les tragueren.

Em venen al cap eixos records sobre la relativitat dels animalets que et claves per la boca segons el lloc on vius des que la FAO va recomanar la setmana passada el consum de formigues, cucs, i resta d’insectes per si la fam apreta al món i el món ja no té què donar-nos a menjar. Ho pense i crec que em podria acostumar al cric-crac dels coleòpters; així, ben torradets, potser estan saborosos. El problema no és menjar grills, allò que m'ha fet botar el moll amb el que proposa la FAO, és que em fa l’efecte que han pres una ‘decisió kinder’; que és quan un tipus de decisió amaga dins una sorpresa, i la sorpresa no és el ninotet que esperaves. Doncs, dins de la directiva de la FAO, s'amaga la claudicació d’esta societat pel que fa al repartiment del menjar de manera justa. Digueu-me catastrofista, però trobe que és una grandíssima derrota com a civilització… Serà per tones de menjar llançades al fem cada dia?... O serà que ja hi ha algú fent negoci amb el tave?... No ho veig gens clar, però com diria ma tia Amparito: “I més que no siga, bonicos”.   

  

6 comentarios:

  1. I què dius de la gambeta de riu, i les cloisses... Quasi rés. Està clar: el problema està al cervell i al costumari. En altres caps al cervell i a les butxaques

    ResponderEliminar
  2. Recorde històries que em contava un tio-auelo meu, de quan a la temporada de la sega de l'arròs, que venien els xurrets a la sega. Venien amb la seua tartana, feien nit a prop del camp d'arròs i es tiraven tota la temporada de la sega treballant i fent vida a la seua tartana.
    Mon tio m'explicava que els del poble col·locaven sacs de tela a la portella d'una boca de séquia i així agafaven tencons i peixos que la gent del poble no volia, pero que li'ls donaven als xurrets, per a que feren caldo.
    O històries d'anar tota la colla d'amics a la platja. Eixir de bon matí amb les tartanes i arribar a la platja a les 11 del matí. Ja les dones es posaven a preparar l'"avío" per a la paella i els homes a buscar llenya. Així es posaven a cuinar i l'hora tradicional de paella era a les 3 de la vesprada (hora solar). I les pates de pollastre anaven contadetes. Afegir conill ja era sibaritisme, i en temporada de caça si que s'afegia ànec.
    El meu pare m'explicava que de xicotet era molt flac, fins que el metge recomanà als meus iaios que el xiquet anara a passar una temporadeta amb els cosins de Teruel, que tenien porcs i feien matança.
    "Pero tia, ¿esto es para mi?" - va dir amb incredulitat quan sa tia li va oferir una tallada de pernil.
    "Si, hijo, es para ti" , "Pero... ¿seguro? ¿No es para el tio, primero?" - va afegir mon pare. A la qual cosa la tia va insistir en que agafara la tallà de pernil i se la menjara.
    En la més pura tradició d'aquells temps, el pare de família era el primer que pegava cullerada en el putxero, o el que triava primer el menjar.
    Històries que et fan entendre que no es passava fam, però si necessitat.

    ResponderEliminar
  3. Delicioso, Fani (me gustaría comentar aquí en valencià… pero siendo hijo de saguntino, ya ves: no heredé la suerte de ser bilingüe… aunque lo leo y escucho muy bien).
    Me encanta que compartas experiencias tan bonitas, cercanas para muchos de nosotros. Lo de pedir que compraran conejo a la familia inglesa debió ser… fascinante, al menos; me has hecho reír con ganas. Y por supuesto, estoy muy de acuerdo con el fondo del relato. La ocurrencia de la FAO de comer insectos no es criticable por la sugerencia en sí (tengo mucha curiosidad por probar algunos bichos de sabrosa reputación en otras culturas), sino porque es una rendición ante el fracaso de nuestra cultura de repartir bien lo que nos sobra.
    Un abrazo,
    @Senandito

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Que bo el tio Vicent I les seues paelletes....me as fet sonrriurer I recordar grans moments ...grasies Fani.

      Eliminar
    2. Que bo el tio Vicent I les seues paelletes....me as fet sonrriurer I recordar grans moments ...grasies Fani.

      Eliminar
  4. Hui ja recomanen menjar-nos les meduses. Interessant. Llàstima no recomanin menjar llagosta!!!

    ResponderEliminar