Presentació a la Llibreria Alibri (*)

(*) Mentre escoltava al periodista Rafael Bigorra l'altra vesprada a Barcelona, vaig pensar que a molts lectors i companys d'RTVV els agradaria escoltar les seues paraules. Com que no us podia dura a tots cap allà, he dut les seues paraules ací. Em fa il·lusió compartir-les amb vosaltres.

"Bona nit.

Amics lletraferits, Fani, amb el teu permís vaig a passar un, dos o tres motxos.

Quan l’editorial CientoCuarenta em va proposar presentar el llibre d’una expresentadora de programes televisius per nens i que parlava la meva mateixa llengua de seguida vaig pensar que coneixeria en persona a Leticia Sabater. Però vaig pensar,  ‘mira, si paguen...’

Però les coses no son sempre com un s’imagina i al final ha resultat que hi havia un altre nivell, un altre mon. I és molt millor.  M’he trobat amb Fani Grande a la presentació del seu llibre. El llibre de la filla d’un llaurador d’un poblet de l’Horta Nord. Poble de grans pilotaris del trinquet, per cert.

No he fet servir el nom de Leticia Sabater gratuïtament, ara,  m’ha ajudat a començar la presentació d’un llibre, cosa que jo no estic acostumat a fer. Em refereixo a presentar llibres, no de parlar de la friki rossa. Volia evitar que us grapéssiu el fetge, així d’entrada.

Una de les primeres coses que em va dir Fani quan ens vam conèixer era que la seva desaparició de les pantalles de la malaurada RTVV va ser la seva negativa a perpeturar-se com a presentadora de programes infantils. “No vull ser una Letícia Sabater”, em va dir.  Desprès de “A la babalà”, acompanyada per Diego Braguinsky,  un programa que era una espècie de “Super3” de València, no va haver-hi mes ofertes atractives per ella a Canal 9  i va quedar a la tramoia d’una empresa que ha resultat ser, pels de dalt, una cova d’Ali Baba ara devastada i tancada per no haver de pagar ni a una dona de fer feines que tregui les teranyines. Per les hemeroteques trobareu brillants gestos, per exemple de l’excap de personal Vicente Sanz, el que anava dient "Hay que ir por la vida con paso de buey, ojo de lince, diente de lobo y cara de bobo”. De parlar dels seus genitals ja se’n ocupa la justícia. O el cas de Lola Johnson, exdirectora general, especialista en mirar cap un altra banda quant es podria estar  vexant la dignitat d’unes treballadores.

Això si; 1.695 treballadors al carrer. Com en aquest ofici de periodista, com en el de gàngster, ens coneixem tots, a més de Fani, un seguit de bons amics estan avui a l’atur. Alguns s’han pogut reinventar dins el nostre camp, altres malauradament no i estan fent feines dignes, clar, però molt lluny del periodisme. No és el cas de Fani. Altres no han trobat camí....

Precisament avui llegia que el 67% dels periodistes de l’Estat Espanyol  ha viscut un ERE en la seva  empresa en los últims cinc anys i el 76% una reducció de salari. Son dades de l’Asociación para la investigación en semiótica y comunicación, SEMIOTYCOM. 

Arran d’aquest afer de la tele valenciana, Fani i jo ens varem conèixer virtualment via twitter el 24 d’abril, l’endemà del dia del llibre, del 2012. I va ser, precisament, comentant un article que ella havia publicat molts mesos abans a EL PAIS, parlant de l’estat de decadència de RTVV. Un article que ha resultat ser el desencadenant de tot plegat.

A tall anecdòtic afegir que a la nostre primera conversa tuitera sobre el periodisme d’aquell dia s’hi va afegir una noia de Madrid, Aixa Bonilla, que va etzibar: “Twitter ens ha donat coses precioses, com poder discutir  sobre el que no tenim ni puta idea amb algú que mai no coneixerem.” No ha estat el cas nostre, però en general, no deixa de ser cert.

Enllaça perfectament aquest twiit  amb aquella idea de Gilbert Keith Chesterton quan va dir que el periodisme consisteix, essencialment, en dir “lord Jones ha mort” a persones que no sabien que Lord Jones existia.”

Oficialment Fani no és periodista. Com deia Pla, abans el periodisme es feia  “amb un paper i llapis, ara per arribar a aquest ofici  van a col·legi cada dia”. Jo vaig anar a cole cada dia, però canvieu el paper i el llapis per l’ordinador o la tablet i som allà mateix. I Fani, en el “Fèmur”, fa periodisme d’avantguarda, però amb els sistemes de vella escola que tenia com eines principals  la curiositat, la investigació i l’erudició. Ella no té un trist títol penjat a una paret o embolicat en un farcell de mèrits. Té sentit comú, interès, cultura en majúscules i delicadesa. I atenció; la tecnologia no és finalitat. És eina.

Aquesta reflexió ve arran que Fani va elegir el blog com primera eina. Cada post de “El fèmur de Eva” te la quantitat justa  d’enllaços amb referències a textos , musiques, o complements enciclopèdics,  que denoten una curiositat i una exigència  que ja voldrien per si molts col·legues de la meva professió i que espero que molt aviat també sigui la professió de la Fani, o no.

Perquè el periodisme és un ofici molt dignificant que permet, entre d’altres coses,  el luxe de treballar per la nit per explicar a  gent de bona i mala vida que s’ha estimbat un autobús  al Brasil amb el trist resultat de 17 morts. És un de tants regals que s’ha fet a l’avorrida audiència dels grans mitjans de comunicació. La millor manera que la gent no s’assabenti de res es donant-li milers d’informacions cada dia, mal explicades, sense context. L’encapçalament dels espais informatius  l’ocupa, depenent  de les modes, un monotema o altre de forma cíclica. Quan no és un és un altre. És igual. Ja diran els de dalt què hem de dir.

Afegir que aquest tema de l’autobús brasiler, per exemple, ens ho explicaran fredament, 50 mitjans, en tots idiomes. Nomes els que saben fer  lectures interpretatives  se’n sortiran. Ens en sortirem.

Arrán d'això em ve al cap el periodista Gregorio Morán, amb qui compartint fília amb la Fani. Els divendres era dia de femur. Els dissabtes el de les "Sabatinas intempestivas"  de Morán. Sobre el periodistes, l’asturià ha dit fa unes setmanes, ho diré en castellà perquè és com està escrit  “ni putos, ni sumisos Al fin y a la postre, nosotros (els periodistes)  estamos en tesitura  de ser susceptibles de la violencia de la censura, del castigo y de la humillación. Cuando el poder tiene miedo no respeta nada."

El tema no és lleuger i ens podria obrir una llarguíssima dissertació sobre el periodisme que vindrà i el seus suports. Només us explico el que jo, jo,  crec que serà el periodisme futur: els consumidors de continguts accediran, per pagament, només a les firmes que els interessin. No està gaire clar, per mi,  el futur del grans capçaleres tradicionals com agregadores de continguts fets per autors elegits en un consell d’administració o per un amic de la Casa Reial que dirigeix un mitjà.

Dins la televisió del parc temàtic de Calatrava, que abans es deia País Valencià, Fani es  podria haver recol.locat de meteoròloga perquè, de manera no conscient, va veure venir el temporal comunicatiu fallero  i es va posar a escriure a blogger. D’entrada dos blogs, “El femur de Eva” i “La filla del llaurador”.
  
Avui m’ha tocat presentar el llibre de “El Fémur de Eva” , perquè ho ha volgut la Fani i ho agraeixo. És un llibre d’un recull del primer bloc. Atenció que la cosa no és fàcil. És una feina titànica passar a format paper les entrades del blog que estan molt ben documentades, amb un munt d’enllaços, que aprofiten al màxim la potencia de la xarxa i que faciliten molt el voler saber més del que ella parla i son proteïna pels que volem  saber més.

Però passar d’un format a un altre, amb el mateix  contingut, no és que sigui fàcil. Es impossible. És una cosa similar com passar d’un bon llibre a una gran pel·lícula. El mateix producte en diferents suports. A un altre nivell, ho han fet Visconti, Rosi, Branagh, Mario Camus o Berri amb Lampedusa, Carlo Levi, Shakespeare, Delibes o Marcel Pagnol.
“El guepard” de Lampedusa i el de Visconti tenen, si voleu, una mateixa columna vertebral, però son dos productes completament diferents. I el mateix amb la resta.

Atenció que amb això també s’han fet gran nyaps. De grans llibre s’han fet enormes desastres. L’altre dia ho recordava el meu admirat Juan Marsé sobre les pel·lícules que s’han fet amb el seus llibres.  Grans llibres . Nefastes cintes. Cap cinta  retrata be, com els seus llibres, la Barcelona tediosa, quadrada i gris de la infantesa que compartim molts.

D’altra banda, el pas de la pantalla del PC al llibre també aporta un petit regal eròtic. El tacte de la fulla, l’olor, el pes a les mans. La Fani, com jo, llegim llibres electrònics i sabem que no és el mateix llegir, per exemple,  l’edició del Quijote de Martí de Riquer, per mi la millor,  en paper, que fer-ho amb format electrònic. Mireu, fa uns tres anys, si no recordo malament, un dels gadgets més econòmics del ram de l’electrònica  més venuts a Londres per Nadal  va ser un spray que ruixava  el teu ebook perquè fes olor de llibre, de paper, de tinta. Es tracta de l’erotisme del llibre. Però no tot és erotisme perquè algú d’allà dalt un dia ens va expulsar del paradís. Els primers en tocar el dos van ser Adam i Eva. Precisament Eva.

No vull entrar en temes de mercat però entre Fani i  altra gent,  ens intercanviem llibres electrònics sense problemes. No ens importa el format. Ens importa la literatura; la forma, la definició, el dibuix, el poema. Jo veig Banksy a la pantalla del PC o el mòbil i l’entenc perfectament. No m’importa el suport.

En el capítol del llibre #CorpusFemoris, plana 121,  Fani escriu: “ El fèmur és l’os mes llarg, fort i voluminós del cos humà. És un os parell i asimètric. Anatòmicament es divideix en tres parts, la diàfisi es el tram central, y en el seu interior hi ha la medul·la òssia, mes coneguda com moll de l’os. Això és el que  llegiràs a partir d’ara: el moll del Fémur de Eva, el centre més tendre, delicat, fràgil, íntim y profund."

Es un definició molt precisa perquè el fet de que Fani escrigui de manera tendre, delicada, fràgil, íntima, bel·ligerant  i profunda ens permet als que no som istes, els  que no militem enlloc, els que creiem que on hi ha molta gent hi habiten poques persones,  creure en la realitat. Es tan difícil? Dons per molta gent si. I així van. Saltant de desengany en desengany.

Com deia, Fani ara ha saltat d’internet a la plana del llibre. Un producte, dos suports. I el resultat és reeixit. Brillant, per mi. En el pas d’un suport a l’altre no s’ha perdut cap llençol. Obra cultíssima, delicada, de vegades duríssima, amb dosis de sarcasme que a mi m’entusiasmen, com ella sap. A casa la Fani hi ha molts ulls, els d’Ariana sense anar més lluny, i ella n’ha tret tot el profit. I es nota. I estan bolcats al blog i al llibre.

I, a més, Fani ha sabut aprofitar la viralitat i aconseguir amb algunes entrades al blog ser Trending Topic amb la mateixa facilitat que a Carlos Fabra li toca la loteria.

Com he dit, és aquesta viralitat la que va permetre que jo conegués a Fani. Ens vam començar a seguir a twitter. Hi havia una tercera persona en aquest cercle; l’Angelica Pérez Paredes, l’autora de l’epíleg i de la que en sentirem a parlar aviat, literàriament parlant. Ara, en el seu blog “Al hilo de” hi podreu trobar coses d’una capacitat descriptiva d’un nivell altíssim.  No faig broma.

A partir la plana 195 de “El fèmur de Eva” hi ha dos articles on Fani diserta sobre un poblet que es diu “San Olaf”. Dons nosaltres tres, i mes persones, d’aquí , de Granada, de Navarra, de Madrid, de Paris, o de Londres, ens vàrem inventar a twitter el poble virtual de San Olaf. Ja som 51 veïns.  És  “@SanOlaf", tot  junt. Un poble on no hi ha res, no hi ha normes, no hi ha policia, on podem anar sense complexos per la xarxa si volem, on no hi ha horaris. Tampoc hi ha imputats ni investigats. És, ara ho tenim una mica abandonat, un petitet racó de llibertat. Però San Olaf si que té una cosa, una alcaldessa. I es diu Fani Grande. l’Angélica, ara, encendria una traca.

Sé, i Fani mai no m’ho perdonarà, que aquest vespre he fet una matança de Polumbis.

S’arreglarà allargant “El Fèmur de Eva”. No voldria que Fani  pensés com Antonio Lobo Antunes que va dir amb 7 anys que ja havia fet les seves obres completes. Aquest setembre  farà 73 anys i continua escrivint…..

Acabo responent a una pregunta que hi ha el llibre. Rita i el Siluro si tenen coses comunes i relació. La talla.. Això si; el siluro nomes veu aigua i no li fa falta afegir caloret.  Informo: A la Plaça de les Glòries Catalanes de Barcelona hi han posat una gran grapadora perquè hi passeu el fetge.

Gràcies per venir, una abraçada a tots.

Barcelona, 17 de març del 2015."

Rafael Bigorra a la presentació
(Gràcies, Tito, pel teu compromís professional, i per la teua generositat, estima, i sensibilitat sempre amb la teua gent)




Comentarios

  1. Que podríem dir ne més, el nivell és inabastable ... Tito, Angélica, Fani, sou tan grans... Sabeu? Haver vos trobat és un dels millors tresors. La loteria de Fabra? Res al costat vostre!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies Salva. Una abraçada.

      Eliminar
    2. Salva siempre tan generoso...
      Gracias por tu amistad. Un abrazo ;-)

      Eliminar
  2. Yo estuve ahí...diré a mis nietos, si es que tengo de eso algún día!

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

El silenci d'Ara

Rates, grills i pardalets

Pregó Festes Majors 2018 en Massamagrell