Presentació a la Llibreria Alibri (*)
(*) Mentre escoltava al periodista Rafael Bigorra l'altra vesprada a Barcelona, vaig pensar que a molts lectors i companys d'RTVV els agradaria escoltar les seues paraules. Com que no us podia dura a tots cap allà, he dut les seues paraules ací. Em fa il·lusió compartir-les amb vosaltres.
"Bona nit.
Amics lletraferits, Fani,
amb el teu permís vaig a passar un, dos o tres motxos.
Quan l’editorial CientoCuarenta
em va proposar presentar el llibre d’una expresentadora de programes televisius
per nens i que parlava la meva mateixa llengua de seguida vaig pensar que
coneixeria en persona a Leticia Sabater. Però vaig pensar, ‘mira, si paguen...’
Però les coses no son sempre
com un s’imagina i al final ha resultat que hi havia un altre nivell, un altre
mon. I és molt millor. M’he trobat
amb Fani Grande a la presentació del seu llibre. El llibre de la filla d’un llaurador
d’un poblet de l’Horta Nord. Poble de grans pilotaris del trinquet, per cert.
No he fet servir el nom de
Leticia Sabater gratuïtament, ara, m’ha ajudat a començar la presentació d’un llibre, cosa que jo
no estic acostumat a fer. Em refereixo a presentar llibres, no de parlar de la
friki rossa. Volia evitar que us grapéssiu el fetge, així d’entrada.
Una de les primeres coses
que em va dir Fani quan ens vam conèixer era que la seva desaparició de les
pantalles de la malaurada RTVV va ser la seva negativa a
perpeturar-se com a presentadora de programes infantils. “No vull ser una
Letícia Sabater”, em va dir. Desprès
de “A la babalà”, acompanyada per Diego Braguinsky, un programa que era una espècie de “Super3” de València, no
va haver-hi mes ofertes atractives per ella a Canal 9 i va quedar a la tramoia d’una empresa que ha resultat ser,
pels de dalt, una cova d’Ali Baba ara devastada i tancada per no haver de pagar
ni a una dona de fer feines que tregui les teranyines. Per les hemeroteques
trobareu brillants gestos, per exemple de l’excap de personal Vicente Sanz, el
que anava dient "Hay que ir por la
vida con paso de buey, ojo de lince, diente de lobo y cara de bobo”. De parlar
dels seus genitals ja se’n ocupa la justícia. O el cas de Lola Johnson,
exdirectora general, especialista en mirar cap un altra banda quant es podria
estar vexant la dignitat d’unes
treballadores.
Això si; 1.695 treballadors
al carrer. Com en aquest ofici de periodista, com en el de gàngster, ens
coneixem tots, a més de Fani, un seguit de bons amics estan avui a l’atur.
Alguns s’han pogut reinventar dins el nostre camp, altres malauradament no i
estan fent feines dignes, clar, però molt lluny del periodisme. No és el cas de
Fani. Altres no han trobat camí....
Precisament avui llegia que
el 67% dels periodistes de l’Estat Espanyol ha viscut un ERE en la seva empresa en los últims cinc anys i el 76% una reducció de
salari. Son dades de l’Asociación para la investigación en semiótica y
comunicación, SEMIOTYCOM.
Arran d’aquest afer de la
tele valenciana, Fani i jo ens varem conèixer virtualment via twitter el 24
d’abril, l’endemà del dia del llibre, del 2012. I va ser, precisament, comentant
un article que ella havia publicat molts mesos abans a EL PAIS, parlant de l’estat
de decadència de RTVV. Un article que ha resultat ser el desencadenant de tot
plegat.
A tall anecdòtic afegir que
a la nostre primera conversa tuitera sobre el periodisme d’aquell dia s’hi va afegir una noia de
Madrid, Aixa Bonilla, que va etzibar: “Twitter ens ha donat coses precioses,
com poder discutir sobre el que no
tenim ni puta idea amb algú que mai no coneixerem.” No ha estat el cas nostre,
però en general, no deixa de ser cert.
Enllaça perfectament aquest
twiit amb aquella idea de Gilbert
Keith Chesterton quan va dir que el periodisme consisteix, essencialment, en
dir “lord Jones ha mort” a persones que no sabien que Lord Jones existia.”
Oficialment Fani no és
periodista. Com deia Pla, abans el periodisme es feia “amb un paper i llapis, ara per arribar a aquest ofici van a col·legi cada dia”. Jo vaig anar
a cole cada dia, però canvieu el paper i el llapis per l’ordinador o la tablet
i som allà mateix. I Fani, en el “Fèmur”, fa periodisme d’avantguarda, però amb
els sistemes de vella escola que tenia com eines principals la curiositat, la investigació i
l’erudició. Ella no té un trist títol penjat a una paret o embolicat en un
farcell de mèrits. Té sentit comú, interès, cultura en majúscules i delicadesa.
I atenció; la tecnologia no és finalitat. És eina.
Aquesta reflexió ve arran
que Fani va elegir el blog com primera eina. Cada post de “El fèmur de Eva” te la quantitat justa d’enllaços amb referències a textos , musiques,
o complements enciclopèdics, que
denoten una curiositat i una exigència
que ja voldrien per si molts col·legues de la meva professió i que
espero que molt aviat també sigui la professió de la Fani, o no.
Perquè el periodisme és un
ofici molt dignificant que permet, entre d’altres coses, el luxe de treballar per la nit per
explicar a gent de bona i mala
vida que s’ha estimbat un autobús
al Brasil amb el trist resultat de 17 morts. És un de tants regals que s’ha
fet a l’avorrida audiència dels grans mitjans de comunicació. La millor manera
que la gent no s’assabenti de res es donant-li milers d’informacions cada dia,
mal explicades, sense context. L’encapçalament dels espais informatius l’ocupa, depenent de les modes, un monotema o altre de
forma cíclica. Quan no és un és un altre. És igual. Ja diran els de dalt què
hem de dir.
Afegir que aquest tema de
l’autobús brasiler, per exemple, ens ho explicaran fredament, 50 mitjans, en
tots idiomes. Nomes els que saben fer
lectures interpretatives se’n
sortiran. Ens en sortirem.
Arrán d'això em ve al cap el
periodista Gregorio Morán, amb qui compartint fília amb la Fani. Els divendres
era dia de femur. Els dissabtes el de les "Sabatinas
intempestivas" de Morán. Sobre
el periodistes, l’asturià ha dit fa unes setmanes, ho diré en castellà perquè
és com està escrit “ni putos, ni
sumisos Al fin y a la postre, nosotros (els periodistes) estamos en tesitura de ser susceptibles de la violencia de
la censura, del castigo y de la humillación. Cuando el poder tiene miedo no
respeta nada."
El tema no és lleuger i ens
podria obrir una llarguíssima dissertació sobre el periodisme que vindrà i el
seus suports. Només us explico el que jo, jo, crec que serà el periodisme futur: els consumidors de continguts
accediran, per pagament, només a les firmes que els interessin. No està gaire
clar, per mi, el futur del grans
capçaleres tradicionals com agregadores de continguts fets per autors elegits
en un consell d’administració o per un amic de la Casa Reial que dirigeix un
mitjà.
Dins la televisió del parc temàtic
de Calatrava, que abans es deia País Valencià, Fani es podria haver recol.locat de meteoròloga
perquè, de manera no conscient, va veure venir el temporal comunicatiu
fallero i es va posar a escriure a
blogger. D’entrada dos blogs, “El femur de Eva” i “La filla del llaurador”.
Avui m’ha tocat presentar el
llibre de “El Fémur de Eva” , perquè ho ha volgut la Fani i ho agraeixo. És un
llibre d’un recull del primer bloc. Atenció que la cosa no és fàcil. És una
feina titànica passar a format paper les entrades del blog que estan molt ben
documentades, amb un munt d’enllaços, que aprofiten al màxim la potencia de la
xarxa i que faciliten molt el voler saber més del que ella parla i son proteïna
pels que volem saber més.
Però passar d’un format a un
altre, amb el mateix contingut, no
és que sigui fàcil. Es impossible. És una cosa similar com passar d’un bon
llibre a una gran pel·lícula. El mateix producte en diferents suports. A un
altre nivell, ho han fet Visconti, Rosi, Branagh, Mario Camus o Berri amb
Lampedusa, Carlo Levi, Shakespeare, Delibes o Marcel Pagnol.
“El guepard” de Lampedusa i
el de Visconti tenen, si voleu, una mateixa columna vertebral, però son dos
productes completament diferents. I el mateix amb la resta.
Atenció que amb això també
s’han fet gran nyaps. De grans llibre s’han fet enormes desastres. L’altre dia
ho recordava el meu admirat Juan Marsé sobre les pel·lícules que s’han fet amb
el seus llibres. Grans llibres .
Nefastes cintes. Cap cinta retrata
be, com els seus llibres, la Barcelona tediosa, quadrada i gris de la infantesa
que compartim molts.
D’altra banda, el pas de la
pantalla del PC al llibre també aporta un petit regal eròtic. El tacte de la
fulla, l’olor, el pes a les mans. La Fani, com jo, llegim llibres electrònics i
sabem que no és el mateix llegir, per exemple, l’edició del Quijote de Martí de Riquer, per mi la
millor, en paper, que fer-ho amb
format electrònic. Mireu, fa uns tres anys, si no recordo malament, un dels gadgets
més econòmics del ram de l’electrònica
més venuts a Londres per Nadal
va ser un spray que ruixava el teu ebook perquè fes olor de llibre, de paper, de tinta.
Es tracta de l’erotisme del llibre. Però no tot és erotisme perquè algú d’allà
dalt un dia ens va expulsar del paradís. Els primers en tocar el dos van ser
Adam i Eva. Precisament Eva.
No vull entrar en temes de
mercat però entre Fani i altra
gent, ens intercanviem llibres
electrònics sense problemes. No ens importa el format. Ens importa la
literatura; la forma, la definició, el dibuix, el poema. Jo veig Banksy a la
pantalla del PC o el mòbil i l’entenc perfectament. No m’importa el suport.
En el capítol del llibre #CorpusFemoris, plana
121, Fani escriu: “ El fèmur és
l’os mes llarg, fort i voluminós del cos humà. És un os parell i asimètric. Anatòmicament
es divideix en tres parts, la diàfisi es el tram central, y en el seu interior
hi ha la medul·la òssia, mes coneguda com moll de l’os. Això és el que llegiràs a partir d’ara: el moll del
Fémur de Eva, el centre més tendre, delicat, fràgil, íntim y profund."
Es un definició molt precisa
perquè el fet de que Fani escrigui de manera tendre, delicada, fràgil, íntima,
bel·ligerant i profunda ens
permet als que no som istes, els que
no militem enlloc, els que creiem que on hi ha molta gent hi habiten poques
persones, creure en la realitat.
Es tan difícil? Dons per molta gent si. I així van. Saltant de desengany en
desengany.
Com deia, Fani ara ha saltat
d’internet a la plana del llibre. Un producte, dos suports. I el resultat és reeixit.
Brillant, per mi. En el pas d’un suport a l’altre no s’ha perdut cap llençol.
Obra cultíssima, delicada, de vegades duríssima, amb dosis de sarcasme que a mi
m’entusiasmen, com ella sap. A casa la Fani hi ha molts ulls, els d’Ariana
sense anar més lluny, i ella n’ha tret tot el profit. I es nota. I estan
bolcats al blog i al llibre.
I, a més, Fani ha sabut
aprofitar la viralitat i aconseguir amb algunes entrades al blog ser Trending
Topic amb la mateixa facilitat que a Carlos Fabra li toca la loteria.
Com he dit, és aquesta
viralitat la que va permetre que jo conegués a Fani. Ens vam començar a seguir
a twitter. Hi havia una tercera persona en aquest cercle; l’Angelica Pérez
Paredes, l’autora de l’epíleg i de la que en sentirem a parlar aviat, literàriament
parlant. Ara, en el seu blog “Al hilo de” hi podreu trobar coses d’una
capacitat descriptiva d’un nivell altíssim. No faig broma.
A partir la plana 195 de “El
fèmur de Eva” hi ha dos articles on Fani diserta sobre un poblet que es diu “San
Olaf”. Dons nosaltres tres, i mes persones, d’aquí , de Granada, de Navarra, de
Madrid, de Paris, o de Londres, ens vàrem inventar a twitter el poble virtual
de San Olaf. Ja som 51 veïns. És “@SanOlaf", tot junt. Un poble on no hi ha res, no hi
ha normes, no hi ha policia, on podem anar sense complexos per la xarxa si
volem, on no hi ha horaris. Tampoc hi ha imputats ni investigats. És, ara ho
tenim una mica abandonat, un petitet racó de llibertat. Però San Olaf si que té
una cosa, una alcaldessa. I es diu Fani Grande. l’Angélica, ara, encendria una
traca.
Sé, i Fani mai no m’ho
perdonarà, que aquest vespre he fet una matança de Polumbis.
S’arreglarà allargant “El Fèmur
de Eva”. No voldria que Fani
pensés com Antonio Lobo
Antunes que va dir amb 7 anys que ja havia fet les seves obres completes.
Aquest setembre farà 73 anys i
continua escrivint…..
Acabo responent a una
pregunta que hi ha el llibre. Rita i el Siluro si tenen coses comunes i
relació. La talla.. Això si; el siluro nomes veu aigua i no li fa falta afegir
caloret. Informo: A la Plaça de
les Glòries Catalanes de Barcelona hi han posat una gran grapadora perquè hi
passeu el fetge.
Gràcies per venir, una
abraçada a tots.
Barcelona, 17 de març del
2015."
Rafael Bigorra a la presentació |
De res. Un plaer.
ResponderEliminarQué suerte la mía de encontraros...
ResponderEliminarQue podríem dir ne més, el nivell és inabastable ... Tito, Angélica, Fani, sou tan grans... Sabeu? Haver vos trobat és un dels millors tresors. La loteria de Fabra? Res al costat vostre!
ResponderEliminarMoltes gràcies Salva. Una abraçada.
EliminarSalva siempre tan generoso...
EliminarGracias por tu amistad. Un abrazo ;-)
Yo estuve ahí...diré a mis nietos, si es que tengo de eso algún día!
ResponderEliminar