"Guionista i escriptora, Fani Grande recorda amb tendresa els seus primers contactes amb la llengua i reivindica en aquest testimoni la necessitat de donar a la llengua l'espai que es mereix".
Em dic Ara. I vinc a explicar el testimoni de nou mesos dins del ventre de ma mare. La meua vida començà quan la mare digué que no tenia ganes de fer l'amor i el pare li digué que fera un esforç per ell, si l'estimava de veritat, i la mare el va estimar . La panxa de ma mare, el lloc on hauria d'haver crescut segura i que vaig convertir en trinxera, un espai travessat per la violència del pare... El lloc on vaig sentir crits, insults, amenaces, bufetades, cops i espentes; on vaig viure les mateixes humiliacions que ma mare; on vaig aprendre a moure els peus perquè sabera que seguia viva dins d’ella; on vaig entendre que les humiliacions l'obrien com l'arada obre cavallons en la terra i que, en eixos cavallons, arrelaven els menyspreus del pare i brotaven les creences limitants de la mare. En el ventre de ma mare vaig detectar el silenci del qual us vinc a parlar: el que queda quan acaba la violència. Un silenci que és la frontera entre la vida i la no vida. Un silen
“Rates de marjal, serà que no hem menjat rates de marjal... I granotes, i pardalets... Tot el que pillàvem... En la fam que hi havia”. Mon pare em contava com n'eren de grans les rates de la marjal, i separava les mans a l'alçada del pit, i em deia: “ Aixina , eren, com els conills...”. I reia en veure'm bocabadada. Un dia, però, va fer una d'eixes paelletes seves tan rebones que feia ell, i em va donar a tastar un anca de granota... En principi em vaig fer enrere, però com tot lo que em donava mon pare estava ben bo, la vaig agafar i me la vaig papar sense pensa-ho més. Recorde perfectament com n'era de fina la carn, i tendra. Em va agradar molt. El mateix que m'agradaven els pardalets xicotets quan els fregia i me'ls menjava també sense pegar-li voltes. Estaven bons i prou; a més, els havia caçat mon tio Rubén. I els caragols moros?... Me'ls menjava també furgant amb el ‘palillet’. I les anguiles, cap a dins anaven igualment, tot i qu
Bajoques del Mercat Central de València Un dia vaig anar amb mon pare a collir bajoqueta terrera. D’eixos dies que ets jove i ignorant i no et fa mal res, que dius, va, sigues una filla guai i vés i ajudes encara que siga un dia ton pare... Que bé que t’agrada menjar-te el bullidet de bajoquetes acabades de collir. Que dius, va, vés... Vés i aprofita que et pegue una miqueta l’aire de l’horta ara que ja no tens classe... No sé ara si estava en primer o en segon de BUP, no ho sé cert, estic en la fase de mitificar èpoques i balle la cronologia segons em va millor. Potser feia COU. El cas és que vaig començar d’allò més motivada i pensant ‘açò està xupaó’, i escoltant amb cara de sobrada les advertències i explicacions detallades que em donava mon pare sobre la recollida de la bajoca redoneta, que té les seues particularitats (molt tendra, la planta, cal anar amb compte per no trencar-la). “No tingues pressa”, em digué. I, jo, com aquell: allà vas, cabàs! Encetí el primer c
Comentarios
Publicar un comentario