El silenci d'Ara

Em dic Ara. I vinc a explicar el testimoni de nou mesos dins del ventre de ma mare. La meua vida començà quan la mare digué que no tenia ganes de fer l'amor i el pare li digué que fera un esforç per ell, si l'estimava de veritat, i la mare el va estimar. La panxa de ma mare, el lloc on hauria d'haver crescut segura i que vaig convertir en trinxera, un espai travessat per la violència del pare... El lloc on vaig sentir crits, insults, amenaces, bufetades, cops i espentes; on vaig viure les mateixes humiliacions que ma mare; on vaig aprendre a moure els peus perquè sabera que seguia viva dins d’ella; on vaig entendre que les humiliacions l'obrien com l'arada obre cavallons en la terra i que, en eixos cavallons, arrelaven els menyspreus del pare i brotaven les creences limitants de la mare. En el ventre de ma mare vaig detectar el silenci del qual us vinc a parlar: el que queda quan acaba la violència. Un silenci que és la frontera entre la vida i la no vida. Un silenci que la mare acabava amb les mans sobre el ventre dient-me 'estem bé, amor meu', amb la veu sanglotada. Eixe silenci fa miquetes a les dones. No se'n parla d'ell perquè ningú el presencia, perquè les dones estan a soles quan ocorre, perquè elles no tenen força per denunciar-lo, perquè la buidor que brolla després de la violència les deixa sense alé, perquè és el silenci de les dones ferides i no hi ha ningú que les ajude a posar-se en peu i marcar el 016.

Després que el pare diguera una vegada més 'reina, ha sigut sense voler, és que m'has ficat molt nerviós', ens quedàvem soletes la mare i jo. Soletes del tot en eixe silenci que us conte. Quan acabava, la mare es poava a la cadira com un poal que s'ha soltat de la corriola, obria el calaixet del cotó i de les pomades, i es curava la ferida. La de la pell. La del solc de l'ànima no, no hi tenia pomada en el calaix. I després la mare feia el sopar. I després seia a taula amb el pare. I després xafava el bullit amb oli d’oliva. I després engolia la creïlla perquè era l'única cosa podia mastegar. I després, la violència. I després… Un dia, en el bell mig d'eixe silenci, no sé com, vaig aconseguir cridar ben fort 'mare, no sobreviuré a una altra pallissa, soc massa xicoteta per a suportar-ho'. I la mare, no sé com, em va escoltar. En lloc d'anar cap al calaixet dels cotons i les pomades, s'agafà el ventre com pogué, s'alçà de terra endreçant-se la roba i va omplir una bossa amb la cartilla del banc i quatre coses més. I vam fugir de casa. 

Ara ja estem millor. Jo he nascut fa quatre mesos. Aquest matí li he dit a la mare que caldria que explicara tot això del silenci avui, que és el dia que és. La mare m'ha dit que us ho explique jo, que a una nena de quatre mesos l’escoltarà més gent perquè això mai s’ha vist. A la mare encara li queden silencis per pair, però estic contenta perquè els silencis d'ara no ens fan mal. Són de pau. Mentre us escric ara, la mare fa una coca de llanda per a una xicona molt joveneta que arribà anit desfeta en llàgrimes per culpa d’un xicot paregut al pare. La mare fa una coca de llanda cada vegada que arriba una dona a la casa d’acollida. Ratlla llimes i canyella i bat clares i afig sucre i paperets de llimonà i fica llet i oli i ho remena tot amb les seues mans i desfà els grums de la farina entre els seus dits, un per un, com si desfera els punys de la violència. Li he dit que ja estic acabant i que si vol afegir alguna cosa (li he llegit en veu alta tot l’escrit) i diu que, us demane, per favor, que inventeu un aparell que detecte eixe silenci que us he descrit perquè és la clau de tot plegat. Feu cas a la mare, per favor, i acabem d’una vegada amb eixe silenci maleït.



#PerElles
#EnsVolemVives
#NiUnaMenys
#25N

Comentarios

  1. Força a totes, la lluita deu continuar fins aconseguir l'objectiu!!..💪

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Presentació a la Llibreria Alibri (*)

El Tastador de Llibres